Ahir a Ilurion vam parlar sobre els inicis de la República de Weimar. A continuació les notes sobre la meva secció.
El 1917, després de l’esclat de la Revolució de Febrer a Rússia, pel març i l’abril va començar a haver-hi vagues a les fàbriques alemanyes. El gener de 1918 va produir-se una onada de vagues a tot el país en la qual hi participà un milió d’obrers. Fou llavors que començaren a aparèixer a Alemanya els denominats “Consells obrers” amb un funcionament i estructura força semblant als sòviets formats a Rússia després de la Revolució de Febrer; de fet, en rus soviet vol dir consell.
Després de la presa del poder per Lenin i els bolxevics en la Revolució d’Octubre, el principal objectiu dels dirigents de l’SPD va ser impedir el triomf d’una revolució de tipus bolxevic a Alemanya.
La posició de l’SPD quedà clara en un article publicat al “Vorwärts” per Otto Braun sota el títol Els bolxevics i nosaltres
El socialisme no pot pas construir-se damunt de les baionetes i les metralladores. Si ha de durar, cal instaurar-lo per mitjans democràtics. Evidentment, és un prerequisit indispensable que les condicions econòmiques i socials estiguin madures per a una societat socialista. Si aquest fos el cas a Rússia, sense cap dubte els bolxevics haurien pogut comptar amb la majoria del poble. Com que no ha estat aquest el cas, han establert un regne de l’espasa que no hauria pogut ser més brutal i despietat que sota l’opressiu règim del Tsar. (…). Per tant, hem de marcar una gruixuda i visible línia divisòria entre nosaltres i els bolxevics.
La revolució de novembre
- 24 d’octubre de 1818: l’ordre d’embarcar per al combat va encendre un motí entre els mariners, que no volien ser sacrificats en va en el darrer moment de la guerra. Els amotinats foren empresonats.
- 1 de novembre: Uns dos-cents cinquanta es mobilitzaren a la seu dels sindicats a Kiel per impedir a la flota sortir de nou i aconseguir la llibertat dels companys empresonats. La policia va clausurar la seu dels sindicats.
- 2 de novembre: milers de persones en una manifestació sota el lema “Frieden und Brot” (pau i pa) mostren clarament que els mariners i els treballadros no demanaven només l’alliberament dels empresonats sinó també la fi de la guerra i dels raccionaments de queviures. Els manifestants es dirigiren cap a la presó militar on la policia obrí foc contra ells. La protesta va convertir-se en una revolta generalitzada.
- 4 de novembre: Kiel quedà en mans d’aproximadament 40.000 mariners, soldats i treballadors amotinats. L’SPD va intentar prendre el control de la revolta, però no va poder evitar l’extensió de la revolució a tot Alemanya.
- 7 de novembre: la revolució ja s’havia estès a totes les grans ciutats. A Munich el Consell d’Obrers i Soldats va obligar a abdicar el rei Lluís III de Baviera. Baviera fou el primer estat alemany a ser proclamat República de Consells (Räterepublik), cosa que va donar origen al que s’anomena República Soviètica de Baviera.
- 9 de novembre: el Kaiser abdica. L’SPD en assabentar-se que Karl Liebknecht (acabat d’alliberar de la presó i de refundar la Lliga Espartaquista) pretenia proclamar la República Socialista; va proclamar la República; ara bé, gairebé al mateix temps, al Zoològic de Berlín, Liebknecht proclamà la República Socialista davant d’una multitud de manifestants. Cap a les vuit del vespre, un grup d’un centenar de sindicalistes revolucionaris de les grans fàbriques de Berlín van ocupar el Reichstag i hi constituïren un Parlament Revolucionari. Molts d’ells havien participat en les vagues del gener de 1918 i havien planejat dur a terme un cop revolucionari previst per a l’11 de novembre, però que s’havien vist sorpresos per la revolució iniciada arran dels motins dels mariners de Kiel. Per tal de prendre-li la iniciativa a Ebert, convocaren eleccions a cada fàbrica per elegir un nou govern revolucionari format pels dos partits obrers (l’SPD i la USPD). Aquest Consell de Comissaris del Poble (Rat der Volksbeauftragten) havia d’executar les decisions del Parlament Revolucionari i impedir així que Ebert (SPD) pogués actuar com a canceller.
Els consells d’obrers i soldats estaven formats per militants i simpatitzants de l’SPD i la USPD. El seu programa era democràcia, pacifisme i antimilitarisme. A part dels reis, només desposseïren del poder els alts comandaments militars, mentre que l’administració civil del Reich va continuar funcionant. Tampoc no es van produir ni confiscacions de terres ni ocupacions de fàbriques perquè s’esperava que aquest tipus de mesures les prengués el nou govern.
Amb la creació dels Consells, l’SPD fou capaç d’establir una base forta al nivell local; ara bé, mentre que els consells creien estar actuant en interès de l’establiment del nou règim, els dirigents de l’SPD els veien com un element pertorbador que podia fer fracassar el canvi pacífic de règim, que, segons ells, ja havia tingut lloc. Així, l’SPD va acabar oposant-se als grups revolucionaris.
Ebert volia aconseguir el suport tant dels partits de les classes mitjanes, com també el de les antigues oligarquies de l’Imperi, i, d’aquesta manera, impedir una radicalització de la revolució com la que havien dut a terme els bolxevics a Rússia, convençut que en el futur l’SPD podria assolir majories parlamentàries que li permetessin dur a terme els seus projectes de reforma social, volgué actuar sempre d’acord amb les antigues classes dirigent.
Durant les vuit setmanes en què es va donar el doble poder dels Consells i el Govern del Reich, els alts funcionaris de l’administració optaren per reconèixer només l’autoritat d’Ebert. Ara bé, amb la seva actuació política, Ebert va acabant perdent suport dins dels Consells però sense guanyar-ne entre els sectors conservadors de dreta.
L’Acord Stinnes-Legien
Les ales esquerres de l’SPD i l’USPD i volien anar més enllà i establir la democràcia directa al sector de la producció. Aquesta idea contradeia no sols l’interès de l’SPD d’impedir la Democràcia dels Consells, sinó també l’interès dels sindicats que esdevindrien superflus a causa de l’existència dels consells.
Fou per això que, durant els esdeveniments revolucionaris, el dirigent dels sindicats Carl Legien va arribar a un acord amb els representants de la patronal Hugo Stinnes i Carl Friedrich von Siemens: els representants dels sindicats van prometre mantenir l’ordre a la producció posant fi a les vagues salvatges com també a reduir la influència dels consells i a evitar la nacionalització dels mitjans de producció. Llavors, els empresaris prometeren admetre la jornada de vuit hores i reconèixer com a interlocutors els sindicats i no pas els consells. Totes dues parts formaren el Comitè Central per al Manteniment de l’Economia i s’acordà que un Comitè Arbitral faria de mitjancer en futurs conflictes entre els empresaris i els sindicats. Des d’aleshores en endavant, a cada fàbrica amb més de cinquanta empleats, comitès paritaris amb la direcció s’ocuparien de garantir el compliment dels acords salarials. És la creació dels comités d’empresa i la negociació entre sindicats i empresa.
D’aquesta manera, els sindicats aconseguiren les seves reivindicacions però minant tots els esforços per nacionalitzar els mitjans de producció i, a la llarga, eliminant els Consells.
El 12 de novembre, el Consell de Comissaris del Poble va publicar el seu programa social i democràtic de govern. Va suprimir l’estat de setge i la censura, com també va abolir la servitud (“Gesindeordnung”) i va establir el sufragi universal a partir dels vint anys d’edat, fins i tot també per a les dones. Va haver-hi una amnistia per als presos polítics; es regulà la llibertat d’associació, d’assemblea i de premsa. En aplicació de l’Acord Stinnes-Legien, es va decretar la jornada de vuit hores, com també s’introduí la cobertura de l’atur i la seguretat social.
Els Consells d’Obrers i Soldats de tot el Reich van enviar delegats a Berlín per reunir-se en el Primer Congrés General de Consells d’Obrers i Soldats. La majoria dels delegats eren de l’SPD. El dia 19, els Consells rebutjaren, per 344 vots contra 98, la creació d’un règim de Consells com a base per a una nova constitució. La postura dels Consells fou més aviat donar suport a la decisió del govern de convocar, tan aviat com fos possible, eleccions per a una assemblea constituent, a la qual li correspondria definir el nou model d’estat.
Mentrestant, el Comandament Suprem va començar a reclutar batallons de voluntaris lleials, dits cossos lliures (Freikorps) per usar-los contra la suposada amenaça bolxevic. Els Freikorps estaven formades per oficials monàrquics i per soldats que temien el retorn a la vida civil.
L’Aixecament Espartaquista
Arran de les seves experiències dins de l’SPD i de la USPD, els espartaquistes van arribar a la conclusió que els calia organitzar el seu propi partit. Per això, juntament amb altres grups socialistes d’esquerra, fundaren el Partit Comunista d’Alemanya (Kommunistische Partei Deutschlands o KPD, en alemany).
Rosa Luxemburg va redactar-ne el programa fundacional. En aquest programa, ella hi afirmava explícitament que els comunistes no havien de prendre el poder sense un suport clar de la majoria del poble. Va demanar la participació del KPD a les eleccions convocades, però la seva proposta fou derrotada, ja que la majoria dels militants encara confiava a assolir el poder mitjançant l’agitació a les fàbriques i la pressió del carrer.
Va desenvolupar-se espontàniament una onada revolucionària a partir del 4 de gener de 1919 després que el Consell de Comissaris del Poble, controlat per Ebert i l’SPD, hagués destituït el cap de la policia de Berlín que s’havia negat a actuar contra els manifestants obrers de la Crisi de Nadal.
El dia 5 al vespre, els manifestants ocuparen les estacions de tren i les oficines del “Vorwärts” i dels diaris dels partits de les classes mitjanes, alguns dels quals els dies anteriors havien demanat no sols l’actuació dels Freikorps sinó també l’assassinat dels espartaquistes.
Els manifestants, els mateixos que dos mesos abans, demanaven la realització de totes les reivindicacions plantejades el novembre. En realitat l’Aixecament Espartaquista no va planificar-lo el KPD, sinó que les protestes obreres comptaven amb el suport de diferents grups situats a l’esquerra de l’SPD.
Els iniciadors es reuniren en assemblea a la Caserna de la Policia i elegiren un Comitè Revolucionari Provisional (Provisorischer Revolutionsausschuss) format per cinquanta-tres membres que, en realitat, no tenia gaire idea de com usar el seu poder. Liebknecht demanà enderrocar el govern i coincidí amb la majoria del comitè a defensar la lluita armada. Rosa Luxemburg, com també la majoria dels dirigents del KPD, considerà que, en aquell moment, la revolta estava condemnada al fracàs i va parlar-hi explícitament en contra.
A partir del dia 12 van començar a arribar batallons de Freikorps a Berlín, on actuaren com a esquadrons de la mort. Sospitosos d’haver instigat la revolta de gener Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg van ser lliurats als Freikorps. Aquella mateixa nit, tots dos presoners foren estabornits a cops de culata i morts d’un tret al cap. El cos de Rosa Luxemburg el van llençar al Canal de Landwehr, on no va ser trobat fins a l’1 de juliol, mentre que el cos de Karl Liebknecht el van enviar al dipòsit de cadàvers sense cap nom.
La majoria dels implicats en aquest fet quedà impune, i els pocs que foren jutjats i, encara, empresonats van rebre anys després compensacions per part del Tercer Reich). En una entrevista concedida a “Der Spiegel” el 1962 com també a les seves memòries Papst hi afirmà que havia parlat per telèfon amb Noske a la cancelleria i que, per tant, comptava amb l’aprovació d’ell i d’Ebert. Aquesta afirmació, però, mai no ha estat demostrada, especialment perquè ni el parlament ni els tribunals investigaren mai els fets.
Després dels assassinats del 15 de gener, l’oposició entre l’SPD i el KPD esdevingué irreconciliable.
Pel febrer, els Freikorps van reprimir durament els conells. només el 4 de març, després d’una jorda de vaga, el resultat dfou de mil dos-cents morts, la majoria dels quals desarmats i no implicats en els fets. A Hamburg i Turíngia, va donar-se una situació de guerra civil. La República Soviètica de Baviera fou liquidada el 2 de maig també d’aquesta forma violenta per tropes de Prússia i Freikorps de Wurttemberg.
Arran d’aquesta brutal repressió, molts demòcrates d’esquerra i, naturalment, la USPD i el KPD, consideraren l’actuació d’Ebert, Noske i d’altres dirigents de l’SPD com una traïció als seus ideals i seguidors.
La Constitució de Weimar
El 19 de gener de 1919, va ser elegida una Assemblea Nacional Constituent. La nova Constitució de Weimar (Weimarer Verfassung), que convertí el Reich en una república democràtica i federal, fou aprovada l’11 d’agost amb els vots de l’SPD, el Partit del Centre i el DDP. Aquesta constitució va continuar la tradició liberal i democràtica del segle XIX i, igual com la Llei Fonamental de l’actual República Federal Alemanya, repeteix paraula per paraula molts fragments de la Declaració de Frankfurt de 1849. Tanmateix, quedaren ignorades moltes de les peticions dels revolucionaris de novembre com ara la nacionalització de la indústria del carbó i de l’acer, de la banca i de les grans indústries, l’expropiació de les finques de la noblesa i la democratització de l’exèrcit. La posició i les pensions dels funcionaris i dels soldats foren expressament protegides.
Una cosa que sempre s’ha criticat a la Constitució de Weimar és el seu article 48 que autoritzava al President de la República d’actuar en contra de la majoria del Parlament i d’usar l’exèrcit dins del país si ho considerava necessari. Aquest article fou molt usat en la tasca de destruir la democràcia des del sistema mateix, que es va dur a terme entre 1930 i 1933, la qual fou l’origen de la instauració del Tercer Reich (1933-1945) per Adolf Hitler.
L’esquerra radical, representada principalment pel Partit Comunista (KPD), sempre va acusar els governs socialdemòcrates d’haver traït el moviment obrer evitant una revolució comunista. Per la seva banda, l’extrema dreta, contrària per principi a qualsevol sistema democràtic i desitjant sempre el retorn de l’autoritarisme de l’antic Imperi (1871-1918), va rebutjar la República de Weimar en considerar-lo instaurada pels Criminals de Novembre, culpables de la Punyalada per l’Esquena que havia dut Alemanya a la derrota en la guerra quan la victòria semblava a l’abast de la mà; al final, fou el Partit Nazi el qui esdevingué el portaveu de tota l’extrema dreta nacionalista antirepublicana i contrarevolucionària que no dubtà a usar el sistema de llibertats democràtiques per liquidar el sistema des de dins.
